"Leveroni és una poeta que s'ha fet acceptar, d'entrada, per uns mèrits diguem-ne "objectius", és a dir, que remeten a uns cànons, a una escala de valors estètics ja establerts: no es pot negar, ho fa bé. I tanmateix, allò que m'ha anat interessant a cada nova lectura és precisament allò que no deu a cap escola, allò que batega per sota i que travessa el seu savoir faire formal: la seva veu singular, que sovint cal destriar i copsar més enllà, i fins i tot a despit, de les merles enamorades, dels cants dels rossinyols, de les albes i de les roses, que a primera vista ens poden comunicar la sensació de déjà vu. No hem de caure en aquest parany. La veu poètica de Rosa Leveroni és personalíssima, d'una intensitat punyent que sembla voler amagar els seus caires més vius en els plecs tènues i vellutats —per discreció o per un art del maquillatge, fins i tot per una ètica del maquillatge, que Colette, per exemple, practicava, en el sentit estricte del terme, en la seva vida, i que sens dubte té l'origen en l'aprenentatge i la interiorització de la "feminitat". La visió que ens dóna del món, del temps, del dolor, de la joia o de l'amor, és la d'algú que s'interroga de primera mà, encara que se senti hereva d'una tradició, una cultura i una llengua. Una hereva, però, que, un cop legitimada per l'assignació i l'acceptació formal del llegat que algú —potser els déus fent-la néixer dona— gosava discutir-li, no s'atura aquí: la seva poesia es fa vehicle del seu qüestionament existencial, de la recerca-afirmació d'una identitat que sent problemàtica i amenaçada, amb un punt d'inflexió important en la relació conflictiva que aquesta manté amb l'estereotip femení imposat socialment. I el tema de l'amor —i el de la solitud, de retop— com a pedra de toc." 

(Maria-Mercè Marçal: Sota el signe del drac. Barcelona: Proa, 2004, p. 56)