Una dona en el seu món.
La casa com un niu, la casa com un centre de vida que gira sense parar, seguint les voltes infinites del fluir del temps.
Tot un univers que ressona amb la vida que palpita en aquesta llar.
Furria, furria, furria...
L’amor d’un home que s’inscriu amb foc dins del cos d’ella, sota la seva pell.
La rosa com a símbol del misteri, de la bellesa, del secret de la vida que es manifesta en allò més íntim, en les pulsions del cor. En el batec de la sang.
La filla com a projecció de la mare.
La filla com a rebel·lió contra la mare.
La filla com a encarnació del pare.
Un viatge a l’infern, quan tot s’ensorra.
L’abisme del dolor i la força inesperada que neix de l’abandó. L’ànima que es blinda, el cos que es blinda, la casa que es blinda. El fàstic de la mentida i el coratge indomable que prové de la lucidesa.
L’impuls, la necessitat desbocada de guarir. La cura sexual.
Un viatge envers la llum, quan la vida reneix.
Furria, furria, furria...
A Licata, un poblet de la província siciliana d’Agrigento, una dona que es deia Rosa començava el seu cant amb aquesta invocació, que tant pot voler dir Girava, girava, girava com Voldria, voldria, voldria...
Una invocació on es fonen furiosament el remolí indeturable de la vida amb la força del desig.