Una dona en el seu món.

La casa com un niu, la casa com un centre de vida que gira sense parar, seguint les voltes  infinites del fluir del temps.

Tot un univers que ressona amb la vida que palpita en aquesta llar. 

Furria, furria, furria...

L’amor d’un home que s’inscriu amb foc dins del cos d’ella, sota la seva pell.

La rosa com a símbol del misteri, de la bellesa, del secret de la vida que es manifesta en allò més íntim, en les pulsions del cor. En el batec de la sang.

La filla com a projecció de la mare.

La filla com a rebel·lió contra la mare.

La filla com a encarnació del pare.

Un viatge a l’infern, quan tot s’ensorra.

L’abisme  del  dolor  i  la  força  inesperada  que  neix  de  l’abandó.  L’ànima  que  es  blinda,  el  cos  que  es blinda,  la casa que es blinda. El  fàstic de  la mentida  i el coratge  indomable que prové de  la  lucidesa.

L’impuls, la necessitat desbocada de guarir. La cura sexual.

Un viatge envers la llum, quan la vida reneix.

Furria, furria, furria...

A Licata, un poblet de  la província siciliana d’Agrigento, una dona que es deia Rosa començava el seu cant amb aquesta  invocació, que  tant pot voler dir Girava, girava, girava com Voldria, voldria, voldria...

Una invocació on es fonen furiosament el remolí indeturable de la vida amb la força del desig.