Que una biblioteca faci anys vol dir que ha donat peu a moltes històries, que ha contribuït a construir molt futur; que la nostra estimada Biblioteca Central Xavier Amorós faci anys, també, és clar, i 20 anys no són pocs.
Llegir és créixer, és aprendre, és aprendre a aprendre, és somiar, és viure milers de vides. Llegir ens permet ser més lliures, més savis, més oberts al món, més o millors persones, ens descobreix nous mons i, per això, vivim molt més i millor. Jorge Luis Borges, adreçant-se sobretot als de la seva professió, diu que «un arriba a ser gran pel que llegeix i no pel que escriu».
En definitiva, som el que llegim; les nostres lectures, la nostra biblioteca personal, ens fa ser com som, ens defineix, diu molt de nosaltres. També si recuperem els llibres que ja hem llegit, després de temps d’haver-ho fet, ens podem adonar de com han canviat les seves percepcions, de quina persona érem aleshores i de la persona amb qui ens hem acabat convertint; ens adonem, en definitiva, de la grandesa de la lectura.
Per això és important que a l’hora d’escollir, realment puguem triar i remenar, que realment puguem trobar en l’ampli ventall de llibres que se’ns ofereixen aquell que ens ha d’aportar alguna cosa i ens ha de captivar plenament. I, en aquest sentit, en la importància d’aquest gran ventall d’opcions és on una biblioteca com la nostra acaba repercutint en nosaltres.
Afortunadament hi ha dos casos en els quals s’ha avançat molt i en els quals tampoc la Biblioteca Central Xavier Amorós no s’ha quedat enrere:
–Un és el cas de les dones. Montserrat Roig quan estava enllestint el seu llibre Els catalans als camps nazis va prendre consciència que les dones havien estat les grans apartades i oblidades d’aquell horror –no per no viure’l, sinó perquè la història les havia silenciades; malgrat ser, segurament, les que més, també, el podien patir, ja que eren les que vivien la mala fi dels fills (els seus o el de les altres) i les que podien patir una tortura afegida a la dels homes: la violació–; semblantment, Maria Mercè Marçal s’adona que el llegat d’escriptura femenina que es troba també ha estat volgudament silenciat, que les dones estranyament consten en les històries de la literatura universal no per no ser-hi, sinó senzillament per no ser homes.
–L’altre cas és el de l’escriptura en català. Felip V ja va promulgar el Decret de Nova Planta que perseguia la llengua catalana, com després ho va fer Franco durant la seva dictadura; i la llengua catalana molt sovint s’havia de recloure a l’exili o a la clandestinitat. Les tisores de la censura es van fer notar de valent. Malgrat tot la llengua catalana va sobreviure, perquè la seva gent no es va deixar acoquinar.
Es tracta casos, encara en podríem esmentar d’altres, en què escriure i, sobretot, publicar no ha estat un camí fàcil i és interessant ser-ne conscients perquè per més que a nosaltres aconseguir els llibres només ens costi un senzill gest d’allargar el braç o de demanar el llibre en qüestió, darrere algunes consecucions hi ha molta suor i esforç.
Tornant a Maria Mercè Marçal, es refereix a Maria-Antònia Salvà com a: «dona rèptil, dona monstre, dona drac, / com el cactus, com tu, supervivent.» Alguns llibres també ho són, supervivents, i afortunadament biblioteques com la nostra ens els posen a l’abast.
Gràcies, Biblioteca Central Xavier Amorós, per ser-hi i fer-ho possible. I que per molts més anys sigui així.
Agnès Toda i Bonet
