«De tots Sants enllà, agafa la manta i no la deixis anar» o «de tots Sants a Nadal gel, pluja i vendaval». Dites i rodolins en català en tenim moltíssimes així com tradicions arrelades al territori i ben diferents totes elles. Element indispensable d’aquests dies es el cementiri i el fet d’anar a recordar als nostres morts. En aquests vitrina pretenc anar un pas més enllà i posar la mirada en el primer cementiri laic de l’estat espanyol, fruit del sexenni revolucionari i de la posterior Constitució de 1869. 

El cementiri general de Reus és conseqüència natural del moment polític, de caire liberal i emprenedor, que va fer possible la seva nova ubicació extramurs de la ciutat i on no es tenia en compte la religiositat de ningú, era aconfessional.  Aquest tarannà laic el va conservar fins el 1875, quan la convulsa vida política a Espanya va propiciar el retorn dels Borbons i la constitució de 1876 va retornar trets conservadors no només al cementiri si no a tots els àmbits de la societat. 

El cementiri de Reus forma part especial de la història de la ciutat per les seves característiques; els mausoleus que porten la signatura de Domènech i Montaner, les escultures de Joan Rebull i l’estàtua del Déu Cronos, anomenat popularment «en Peret de la Dalla» que presideix l’entrada al cementiri.