"A la poesia de Felícia Fuster, per contra, m'hi sembla descobrir un afany original d'investigació, de deixar-se sorprendre per les possibilitats del do poètic, per la llum reveladora dels mots, per les imatges noves, fins i tot per l'eufonia. I aquesta actitud és radicalment diferent d'aquella poesia de descobriment que avançava amb un horitzó ja definit, amb una intencionalitat prèviament controlada. Des d'aquest punt de vista, Aquelles cordes del vent m'ha fet pensar més aviat en la tradició de la poesia francesa contemporània, una tradició que té, naturalment, les seves arrels a Valéry. L'autora, però, me n'ha confessat la seva absoluta independència. El cas és que, de manera similar a alguns d'aquells poetes – Éluard, Char – o a Octavio Paz, la poesia de Felícia Fuster té un toc existencial i vital que assoleix els seus objectius a través de la investigació sobre el sentit del llenguatge. Entenguem-nos: no perquè Aquelles cordes al vent sigui un llibre obscur, clus –que no ho és–, sinó perquè l’única concreció possible dels sentiments o dels estats anímics que l'autora hi reflecteix és la que deriva de les virtualitats creadores del llenguatge. Ens trobem davant una poesia despullada perquè tota ella és destinada a la recerca de l'essència interioritzada, d'allò que hi ha darrere l'experiència no com a tal experiència, sinó com a vivència susceptible d'ésser traslladada, mitjançant la poesia, a una forma del llenguatge." 

(Francesc Parcerises: "Pròleg" dins Felícia Fuster: Aquelles cordes al vent.Barcelona: Proa, 1984, p. 7-8)