«Imaginin una gran casa pairal als afores de Riudejoncs de les Arenes. Al costat de la casa, construïda dalt d’un turonet, més enllà del jardí, ara tot florit de lilàs, comença el conegut com a l’Hort de les Oliveres. Són dotze hectàrees plantades d’oliveres, que baixen suaument. La casa i l’Hort de les Oliveres són enmig d’una gran finca, amb bosc, conreus i erms. Al fons, lluny, es veu el mar. És Dijous Sant. La tarda cau lenta i perfumada. El vespre arriba.»

En aquest context —amenaçat per màquines excavadores, inversions immobiliàries estrangeres i tropells de turistes opulents desitjosos d’instal·lar-hi segones i terceres residències— el disgregat nucli familiar dels Bofill es retroba com sempre durant les dates assenyalades, ara marcat per la recent mort del pare i encara trastocat pel seu llegat. A pesar que els membres de la família ja no viuen entre aquelles parets, no els resultarà fàcil posar-se d’acord sobre la decisió que cal prendre en relació amb el patrimoni heretat, si és millor vendre-se’l o preservar-lo, i sobretot a quin preu —amb quin cost— estan disposats a desprendre’s dels signes centrals de la seva identitat. 

L’Hort de les Oliveres deixa sentir el perfum de tres textos fundacionals de la cultura occidental —Hamlet, L’hort dels cirerers i la litúrgia de Dijous Sant— per acostar-se amb molts interrogants i poques respostes al progressiu desarrelament d’un poble costaner banyat per la mar Mediterrània.