No facis cas de l'antic rètol pintat a dalt de tot de la façana. Aquí els lloms que veuràs són de mil colors, i endreçats alfabèticament. Endavant, pots travessar la doble porta de vidre. Pssst! Et recomano silenci, el que resulta especialment paradoxal, ja que acabes d'arribar a La Casa de les Paraules, i et donen la benvinguda!
En aquesta casa, que també en podríem dir mansió, o fins i tot palau, les paraules viuen i conviuen per tots els racons. S'hi senten especialment còmodes, perquè estan ordenades, arrenglerades, classificades, i, qui les ve a buscar, segur que les troba.
Tot just fa un parell de dècades que hi vaig entrar per primera vegada, a La Casa. Però d'això en parlarem -fluixet- més tard. Ara, gira cap a l'esquerra, que t'acompanyaré fins al racó on les paraules s'ho passen d'allò més bé. Quatre passes i ja hi serem. Apa! Passa, passa!
Aquí, a la sala infantil, és on moltes personetes les descobriran per primera vegada. I a les paraules els hi encanta que les vinguin a llegir, rebent els visitants vestides per l'ocasió: en forma de rimes festives, rodolins, cantarelles i refranys tradicionals, descripcions absurdes, diàlegs alegres, vestides de preguntes i sobretot de respostes, moltes respostes perquè el món és un continu de respostes a la recerca de la pregunta adequada per emparellar-se.
Per cert, abans d'entrar, t'has fixat en el vaixell, oi? És el que em va portar fins aquí, a la sala on les paraules es banyen en un mar de dibuixos, figures, traços i colors. En definitiva, il·lustracions. Jo tot just començava el meu viatge des de l'Escola d'Art i, atret pel seu far / Cos de llum, vaig amarrar en aquesta illa per poder rebuscar entre els seus tresors. Amagats a les fileres de gomets blaus, verds i vermells conviuen tant Capdevila, Roser i Ginesta, Montse com Ballester, Arnal o Amargo, Pablo. Ja ho veus, a La Casa de les Paraules els cognoms tenen una importància cabdal, tant que es col·loquen davant del nom. Si no em creus, prova de buscar-hi els meus!
Com que diuen que la felicitat es multiplica compartint-la, no cal dir que hi he tornat infinitat de vegades al paradís que es troba entrant a l'esquerra, ben acompanyat del meu xiquet, que ràpidament va aprendre que aquí s'hi ve lleuger d'equipatge, però sempre en surts amb la motxilla ben plena.
Marc Díez del Valle
