Vinyoli despulla els seus poemes d'elements superflus i artificiosos sense arribar a un preciosisme de la simplicitat, com Riba en les tanques o Celan en molts poemes, sinó que busca una senzillesa autèntica, senzilla: comprensible per a tots. Més profund que ells, vull dir més humà i quan cal, només quan cal, despietat, i més intelligent que Eliot i els altres intel·lectuals de la poesia, perquè n'assimila les lliçons sense perdre's en els laberints de la raó pura, Vinyoli en els seus darrers anys es posa a l'altura humana de Shakespeare i de Llull: connexió directa amb el seny visceral de Shakespeare, la sublim follia de Hölderlin, l'entusiasme espiritual de Llull i la capacitat de Li Po d'ofegar-se per agafar la lluna al fons del llac, sense perdre en cap moment la pròpia i tan característica personalitat de Joan Vinyoli: severa, seriosa, segura, serena. I d'una gran i greu amabilitat: llegint-lo em fa sempre l'efecte que està per mi, que em té en compte. Atenció: té en compte el lector però no rebaixa ni un pèl la seva autoexigència moral, una de les més poderoses de la tradició europea. Sense gota de puritanisme, havent començat catòlic i acabant, quan més s'enfila en les ales de l'esperit, en un ateisme declarat, i sempre a la recerca de naufragar en l'altre. I mai, mai, "avar de guanys d'hipòcrita domini". 

(Enric Casasses. "Joan Vinyoli es perfila com el gran poeta europeu del segle XX",Avui, 30 de març de 2005)